Després de fer un aperitiu guarro (patates Lays i birra de la bona) i fer un dinar encara més guarro (pasta d’aquesta ja prefabricada) hem descansat una estona i el que havia de ser una tarda tranquil·la passejant a cavall, s’ha convertit en les hores més emocionants de Yellowstone.
Hem decidit baixar a fer unes fotos des de Canyon Village al sud per veure el riu Yellowstone i el llac on acaba. La llum a aquestes hores et permet fotos com aquestes.
Tot el que no és riu, en aquesta zona, són grans prats amb immensos boscs al fons. Els búfals sovint estan per aquí però no esperàvem trobar un ramat com aquest
Tot pot semblar normal fins aquí, però un com hem deixat la manada, a uns metre més enllà, hi ha havia dos “bonics búfals” a 10 metres de la carretera; baixem del cotxe (ja sé que no es pot fer però mira),muntem el trípode (amb tota la calma) i de sobte aquells dos animals de 700 o 800 quilos arranquen a corre contra nosaltres... (sembla exagerat però us prometo que ha passat literalment així). El soroll que feien i sobretot la pols que han aixecat, eren dignes d’una pel·lícula de l’oest; ah i nosaltres corrent per arribar al cotxe també havia de ser per veure’ns. Com podeu deduir, no hi ha hagut ferits perquè els búfals s’han aturat a la carretera i no l’han creuat. Us poso una foto que després hem fet des de dins el cotxe, quan ja estàvem més tranquils.
També hem tingut temps de fer un vídeo curt de com després quasi envesteixen un cotxe que ha arribat al nostre costat (si puc demà el menjaré al Youtube)
Mica en mica ens hem recuperat de la pujada d’adrenalina i hem baixat a beure un geyser que està a la zona. És famós pel soroll, diuen que sembla la respiració d’un drac; i la comparació està molt encertada.
I atenció que ara bé el per nosaltres ha estat el moment més emocionat del viatge... si si, més inclús que l’atac del búfal. Ja de tornada, a unes poques milles de Canyons Village, un home amb un nen ens fa parar el cotxe senyalant-nos alguna cosa al mig del prat. Havia de ser alguna cosa important perquè els cotxes anaven parant; i collons si era gran!!. El pare no que se comença a dir-nos però entenem només “bear” i el nen ens diu un “Grizzly”. Ara si que era per posar-se nerviós. Hem baixat del cotxe i molt lluny, al mig del prat, corrent de banda a banda, és veient dos punts. Gràcies al peazo binocles que aquí mi sister em va regalar (ja estan amortitzats), hem pogut veure un ós gran i un cadell. La veritat és que costaven de seguir perquè estaven molt lluny però de tant en tant es paraven i llavors és quan es podien intentar fer fotos. Ja us aviso que no es veuen molt bé perquè hem hagut d’ampliar amb el Photoshop ja que la càmara no donava per més. Tot i així l’emoció i els nervis que teníem no haguessin sortit ni amb la millor reflex del món.
Mica en mica ens hem recuperat de la pujada d’adrenalina i hem baixat a beure un geyser que està a la zona. És famós pel soroll, diuen que sembla la respiració d’un drac; i la comparació està molt encertada.
I atenció que ara bé el per nosaltres ha estat el moment més emocionat del viatge... si si, més inclús que l’atac del búfal. Ja de tornada, a unes poques milles de Canyons Village, un home amb un nen ens fa parar el cotxe senyalant-nos alguna cosa al mig del prat. Havia de ser alguna cosa important perquè els cotxes anaven parant; i collons si era gran!!. El pare no que se comença a dir-nos però entenem només “bear” i el nen ens diu un “Grizzly”. Ara si que era per posar-se nerviós. Hem baixat del cotxe i molt lluny, al mig del prat, corrent de banda a banda, és veient dos punts. Gràcies al peazo binocles que aquí mi sister em va regalar (ja estan amortitzats), hem pogut veure un ós gran i un cadell. La veritat és que costaven de seguir perquè estaven molt lluny però de tant en tant es paraven i llavors és quan es podien intentar fer fotos. Ja us aviso que no es veuen molt bé perquè hem hagut d’ampliar amb el Photoshop ja que la càmara no donava per més. Tot i així l’emoció i els nervis que teníem no haguessin sortit ni amb la millor reflex del món.
I després de tot això a sopar una pizza americana d’aquetes de les pel·lícules; però abans tot i que pugui semblar poquet mireu aquesta foto.
És un castor que ens hem vist de casualitat quan paràvem a fer una foto del paisatge, és guapo eh? 
5 comentaris:
Ei nens, acabo de tornar de Vilaseca i a profito per escriure una mica. I us queixaveu de mi que havia vingut a viure enmig de la natura. Sembla que esta valent la pena tot plegat, em moro d'envega sana, porteu-me un osset o un alce americà (dels normals no fa falta)
Per cert klm, no em siguis com els geògrafs i posa alguna foto interessant, collons, que no hi han dones a EUA????? Com a mínim si em poses un búfal, que sigui femella!!!!
Records de la dona, que ara no pot parlar. Tons MJose, Abraçades KLM.
Nens, però què feu??? Perquè després diguin que NYC és perillós!!! Mira que si us arriben a trepitjar! Ara em posaré mama però aneu amb compte, eh? Aquí ens queda només un dia perquè l'últim no el comptem gaire, i ja tinc mono. Jose, quan vulguis, ja ho saps! besitos
Recién llegado de Hinojosa del Duque, Córdoba (ná, lo mismito) aquí me tenéis, haciéndoos una visita. Me he puesto al día de vuestras aventuras. Realmente es un pedazo de viaje el que estáis haciendo. Felicidades.
PD:
Por cierto, que por Córdoba no hay osos.
Cuideu-vos molt.
suposo que haureu pogut veure les dents al castor, eh? Doncs acabem pràcticament d´arrivar de Normandia i Bretanya i amb les vostres fotos se´ns han posat, segur, encara mes llargs...
quina enveja (sana, eh).
Petons i que us ho paseu molt be, però amb cuidadín, que no tingueu mes sustos, eh?
Alex i Mònica
Hola,
avui ens hem llevat i no hem trobat noves notícies al bloc...snif!Insistim en que us volem veure les cares per comprovar que esteu bé i que aquest viatje és real!
Jordi i Marisa
Publica un comentari a l'entrada