JA ESTEM A CASA !!!

Bé doncs això ara si que s’ha acabat, des del carrer Marconi fem la darrera anotació en el blog. Cansats i sense maletes (els de Iberia les tenen i esperem que apareguin), farem un sopar mediterrani i a dormir que ja no ens aguantem. Però abans del comiat agrair-vos tots els comentaris que heu anat posant que ens han il·lusionat molt. Cada dia impacients hem mirat que us semblava tot, com a primera experiència ha estat genial. A veure si l’any vinent podem repetir.

DE L’ESGLÉSIA DEL MORMON A L’ESTADI DE KARL MALONE

Com a visita molt poc recomanable, us suggerim que aneu a la biblioteca genealògica dels mormons; explicar-vos que els mormons tenen la costum de batejar als morts de totes les religions. Per fer això, tenen el arxiu genealògic més gran del món. Aquí podreu trobar als vostres ancestres més primitius. Desprès d’aquesta visita no hi ha res millor que passar una mica de por al Temple Square, on el troba l’església mormona més gran del món. No hem durat ni deu minuts, tot i la insistència de “Sister Collman”. Feia temps que no passàvem tanta por, l’aire que es respirava i l’arquitectura dels edificis feia pensar que estaves a punt d’entrar a una secta. UUhhhh!!
Mireu la foto, a que acolloneix?

Hem escapat de la “secta” refugiant-nos en el Energy Solutions Arena, pels no aficionats a la NBA, us direm que és l’estadi dels Utah Jazz.
Ens hem fet una foto amb els rookies de l’any: John Stockton i Karl Malone.

Si alguna cosa es pot salvar d’aquesta ciutat, és la “Double-American Cheese Burguer” del restaurant JB’s, situat al centre de la ciutat.

ÚLTIM DIA A SALT LAKE

Nois això s’acaba, demà ja marxem cap a caseta.

Avui ja ha estat el darrer dia a Salt Lake, com podeu imaginar poca cosa a veure. De fet, perquè us feu una idea, el més interessant són les compres. No m’he tornat boig, després de tant criticar-ho, al final he caigut, he passat un matí en un centre comercial. En la meva defensa diré que això és una locura de preus sobretot pel que fa a la roba americana.

Si les botigues normals ja són barates, uns Levi’s 45 dòlars, avui hem acabat al Outlet Store City Park. Està a unes 15 milles al oest de Salt Lake, just a peu de les pistes d’esquí. Per fer-se una idea és com la Roca del Vallès, de fet se sembla arquitectònicment i tot. Però clar, us diré que per 100 dòlars m’he comprat 4 Levi’s que ha Europa ni es coneixen. També valen la pena les botigues de Calvin Klein, Nike o Adidas. Un locura, hem perdut el nord però jo crec que tenim roba per als propers 3 anys.

A mitja tarda aquí estem a més de 35 graus, per tant, marxem a la piscina, ja us explicaré.

DE TORNADA A SALT LAKE

Avui si que ja toca deixar els parcs i tornar cap a la ciutat. De Gran Teton a Salt Lake, tenim unes 5 horetes de cotxe. El camí se’ns ha fet més curt que el d’anada, potser perquè fins arribar a la I-15 hem hagut de travessar poblets típics de pel·lícules de l’oest. Semblen de mentida però és que realment són així, o és que aquesta foto no us recorda al alguna sèrie americana on els dolents paren a reposar benzina perseguits per la poli.

Aquests poblets estan just al mig de la part nord de les rocoses, per tant, et canses de carreteres de muntanya amb pujades i baixades. Però un cop agafes la I-15, ja està a ple desert. Sembla el típic desert de Las Vegas on enterren cadàvers del jugadors dels casinos. De fet la I-15 arriba fins al desert de Nevada. Les àrees de servei no tenen tampoc desperdici, típics motels de carretera amb cartells immensos, taules on et serveixen esmorzars guarros amb litres de cafè... de pel·lícula però en la pura realitat.

Un cop arribats a Salt Lake, ha estat més fàcil que l’altre cop trobar l’hotel. Estem al Plaza que està just al centre, per tant, preguntant un cop ja n’hi ha hagut prou. L’hotel per cert igualet que la cutrecabana de Gran Teton, algú em sabria dir quanta gent pot dormir en aquest llit? Ja podeu deixar volar la vostra imaginació i els vostres sentiments més perversos .

LA VIDA A LA MUNTANYA

Com us havia dit la caseta de fusta és bastant cutre però li hem agafat carinyu, abans de dormir toca encendre la moderna calefacció, això si de tant en tant toca posar algun tronc per no morir-se de fred.

I en un lloc amb pocs luxes, et conformes sopant unes salsitxes americanes, clar que si te les fas al foc a terra al mig del bosc, tenen més bon gust

També és cert que despertar-se amb aquest paisatge per la porta de casa no està gens malament

TERCER DIA AL TETON

Hem sobreviscut una nit més a la nostra cabaneta; pels vostres comentaris veig que ha despertat certa expectativa, però si és molt cutre. Avui us faré unes fotos i ja veureu.

Com us deia ahir, aquí les distàncies són molt curtes per això no cal matinar gaire. A les 8 hem començat per visitar el super per esmorzar. Ens hem dirigit al sud per fer algunes fotos panoràmiques, les carreteres estan plenes de punts per aturar-se i fer fotos, ho tenen ben muntat.

Una de les coses que ens faltava era pujar al Signal Mountain (2.320 metres), era una de les recomanacions per les seves vistes però ha estat un engany. La carretera per pujar era la única cosa que valia la pena; és molt estreta i passes entre mig d’un bosc de pins i avets. Però un cop a d’alt a part dels mosquits que ens han atacat, res de res. Els propis arbres el tapen la suposada bona vista, no us ho recomano. La única cosa divertida ha estat sortir del cotxe a perseguir aquest bitxo que corria per la carretera.

Després hem seguit cap al sud, al Jenny Lake. Tot i que fa 2 dies havíem fet l’excursió al seu voltant, des de la carretera es poden fer fotos molt diferents del Gran Teton.

I com que ja estem habituats a l’horari americà, a la 1 del migdia toca dinar. Les costums americanes en els restaurants són molt curioses i realment t’acostumes, us n’explico algunes que a nosaltres ens han cridat l’atenció

• Abans de dinar sempre et serveixen un got d’aigua amb gel i tenen al cambrer tonto que només es dedicar a reomplir-te’l.


• Els cambrer són extremadament amables, et pregunten 3 o 4 vegades si tot està bé i si t’agrada el menjar.


• Molts cops abans d’acabar ja tens el compte a sobre la taula, per ells la rapidesa és un millor servei.


• Amb un sol plat et fots fins al cul.


• A qualsevol restaurant que pugui semblar una mica pijo, et pots menjar una hamburguesa amb patates com si res, i en general boníssimes.


• Tanta amabilitat en el servei té un objectiu: la propina. Quan has pagat el primer que et pregunten és “si vols el canvi?”. Però encara que paguis 20 dòlars amb un bitllet de 100, els és igual, ells proven.

No sé, són curiositats però no se’t fa estrany quan portes 3 o 4 dies.

Tornant al dia d’avui, portàvem un parell de dies de hamburguesa guarra o similar i volíem buscar algun lloc on fer un plat de pasta. Al Jackson Lake Lodge, a poques milles al sud de casa nostra, hi ha un hotel bastant pijo on pot entrar tothom, de fet aquí és on fem servir internet des de una gran sala amb vistes al Gran Teton. Tenen 3 restaurants, des del típic on dines a la barra fins a una terrassa on ahir ens vam jalar una hamburguesa mirant les muntanyes, passant per un restaurant que si mireu les fotos pot semblar caríssim,.

El que hi ha darrera de la nostra taula és una finestra amb vistes al Gran Teton.

Doncs aquí hem dinat per 15 dòlars cada un, a que està bé? Un plat de pasta que no te’l pots acabar i que una Pepsi. Molt recomanable!

Ara des de la sala amb internet fem la darrera anotació del Gran Teton perquè demà ja marxem cap a Salt Lake City, a la nit ja intentarem us explicarem que tal tot, ok?

HOMER SIMPSON

DIA DE PIRAGUA

Ahir ja ho vam intentar, però els japonesos ho tenen tot monopolitzat i ens vam quedar sense; per tant avui a les 8 ja estàvem preparats per llogar una piragua per fer una volta al Jackson Lake.

La idea inicial era passar 2 hores per un gran llac que passa per sota el Moran Mountain (un peaso muntanya de 4.000 i pico metres).

L’únic problema ha estat la orientació, i el que havia de ser un tranquil passeig de 2 horetes s’ha convertit en una marató de 5. Resulta que mirant muntanyetes hem aparegut al nord del llac i clar, després tocava baixar,i tenim agulletes per tot el cos.

Un cop havent dinat una nutritiva hamburguesa de búfal i ant en un hotel amb vistes al Gran Teton.

Aquí és on em pogut aconseguir una connexió a Internet, és la única part dels parc que sembla del segle XXI.

Per la tarda, després d’unes Pepsis per passar la insolació que hem agafat a la piragua, hem anat a la recerca de l’ós; impossible, res de re. Tot i així i encara que sembli menys espectacular hem pogut fotografia un coiot, sembla un gos però realment feia por quan et mirava. Aquí n’hi ha bastants però igual que els llops, són molt difícils de veure. Hem estat de sort.

Ara marxem a la nostra cabaneta a engegar l’estufa de llenya i esperar que no ens ataqui l’ós aquesta nit. Si demà no teniu notícies nostres al bloc no patiu, és difícil venir a connectar-se.

Per cert, fa dies que us dec aquest vídeo, l’he penjat al Youtube són els moments posteriors a l’atac dels búfals a Yellowstone

http://www.youtube.com/watch?v=hRczezGrN-U

STILL ALIVE !!!

Tranquils que no se’ns ha menjat cap ós. Us escrivim des de el Gran Teton (ja podeu fer caxondeo sobre el nom) a uns 200 quilòmetres al sud de Yelowstone. Aquí l’accés a internet no és tan fàcil i per això ahir no vam poder escriure res, disculpeu.

Vam marxar de Yellowstone fa 2 dies creuant el parc de oest a sud i fent una parada al Old Faithful Geyser. És la última cosa que ens quedava per veure. Es tracta d’un Geyser de 30 metres d’alt qua surt i que encara està actiu. El que és més curiós es que tenen calculat quan ha de sortir i t’ho posen amb un cartell (amb un error de més o menys 10 minuts). Aquí teniu una foto.

Un cop arribats a l’entrada sud de Yellowstone, ja gairebé es pot dir que hem arribat al nou destí: El Gran Teton. Aquí les distàncies són molt curtes, comparant-les d’on venim.

Hem reservat una “bonica” caseta de fusta al mig de la muntanya. Dic això de bonica perquè és una mica cutre. El que si que és cert és que està la mig del bosc, de et ahir vam esmorzar amb un esquirol al nostres costat.

Com us deia aquí les distàncies són curtetes i per això vam dedicar el dia d’ahir a fer una excursió al voltant del Jenny Lake. Són uns 16 quilòmetres bastant planets al voltant d’un llac amb les muntanyes més famoses de la zona al fons, els tetons (el nom si que ve de la paraula que esteu pensant, li van posar els francesos). Són muntanyes molt estranyes si les compareu a les europees. Totes les muntanyes americanes són molt joves i aquestes són les que més; és la part nord de les rocoses. Si mireu la foto veureu que són molt escarpades i totes plenes d’agulles immenses. JO crec aque a Europa no en tenim d’aquestes. Pel que fa a l’alçada no es queden curts; la més alta fa uns 4.300 metres i evidentment nevada a l’agost.

Però a part de les muntanyes com a teló de fons, l’excursió arriba fins les Hidden Falls, unes cascades a la part oest del llac.

Després ja comença la segona part de l’excursió; aquí ningú la fa sencera, de fet el Ranger ens va tractar de bojos per voler fer 16 quilòmetres en un dia. Si veiéssiu el tamany del cul dels americans, entendríeu perquè; aquí tothom pesa 200 quilos (per això no hi ha fotos de ties al bloc Ivan)

Com us deia vam emprendre el camí de tornada pujant al punt més alt del recorregut. Les vistes són molt bones però el camí de pedres amb un penya-segat de 150 metres al teu costat encara ho és més.

Sobre les 5 ja havíem acabat tota la volta, valia la pena.

A la nit vam intentar buscar algun animalet. Tot i que també n’hi ha, res de res; no vam tenir sort.

PA’ VERNOS MATAO!!

(no feu molt de cas a la data de l’entrada, l’estem escrivint el dia següent perquè ahir a la nit no ens aguantàvem de son)

Després de fer un aperitiu guarro (patates Lays i birra de la bona) i fer un dinar encara més guarro (pasta d’aquesta ja prefabricada) hem descansat una estona i el que havia de ser una tarda tranquil·la passejant a cavall, s’ha convertit en les hores més emocionants de Yellowstone.

Hem decidit baixar a fer unes fotos des de Canyon Village al sud per veure el riu Yellowstone i el llac on acaba. La llum a aquestes hores et permet fotos com aquestes.

Tot el que no és riu, en aquesta zona, són grans prats amb immensos boscs al fons. Els búfals sovint estan per aquí però no esperàvem trobar un ramat com aquest

Tot pot semblar normal fins aquí, però un com hem deixat la manada, a uns metre més enllà, hi ha havia dos “bonics búfals” a 10 metres de la carretera; baixem del cotxe (ja sé que no es pot fer però mira),muntem el trípode (amb tota la calma) i de sobte aquells dos animals de 700 o 800 quilos arranquen a corre contra nosaltres... (sembla exagerat però us prometo que ha passat literalment així). El soroll que feien i sobretot la pols que han aixecat, eren dignes d’una pel·lícula de l’oest; ah i nosaltres corrent per arribar al cotxe també havia de ser per veure’ns. Com podeu deduir, no hi ha hagut ferits perquè els búfals s’han aturat a la carretera i no l’han creuat. Us poso una foto que després hem fet des de dins el cotxe, quan ja estàvem més tranquils.

També hem tingut temps de fer un vídeo curt de com després quasi envesteixen un cotxe que ha arribat al nostre costat (si puc demà el menjaré al Youtube)

Mica en mica ens hem recuperat de la pujada d’adrenalina i hem baixat a beure un geyser que està a la zona. És famós pel soroll, diuen que sembla la respiració d’un drac; i la comparació està molt encertada.

I atenció que ara bé el per nosaltres ha estat el moment més emocionat del viatge... si si, més inclús que l’atac del búfal. Ja de tornada, a unes poques milles de Canyons Village, un home amb un nen ens fa parar el cotxe senyalant-nos alguna cosa al mig del prat. Havia de ser alguna cosa important perquè els cotxes anaven parant; i collons si era gran!!. El pare no que se comença a dir-nos però entenem només “bear” i el nen ens diu un “Grizzly”. Ara si que era per posar-se nerviós. Hem baixat del cotxe i molt lluny, al mig del prat, corrent de banda a banda, és veient dos punts. Gràcies al peazo binocles que aquí mi sister em va regalar (ja estan amortitzats), hem pogut veure un ós gran i un cadell. La veritat és que costaven de seguir perquè estaven molt lluny però de tant en tant es paraven i llavors és quan es podien intentar fer fotos. Ja us aviso que no es veuen molt bé perquè hem hagut d’ampliar amb el Photoshop ja que la càmara no donava per més. Tot i així l’emoció i els nervis que teníem no haguessin sortit ni amb la millor reflex del món.

I després de tot això a sopar una pizza americana d’aquetes de les pel·lícules; però abans tot i que pugui semblar poquet mireu aquesta foto.

És un castor que ens hem vist de casualitat quan paràvem a fer una foto del paisatge, és guapo eh?

TERCER DIA

Això de veure animal no us podeu imaginar com et pica i avui a les 5 del matí ja anàvem cap al parc. Val la pena aprofitar les hores en que surten de caçar i a veure.

No volíem nomes quedar-nos amb fotos d’animals i per això avui l’objectiu era arribar a l’entrada nord per veure les Mammonth Hot Springs. Més endavant us explico de què va.

La recerca de l’ós és gairebé obsessiva i la veritat és que ens hem de resignar acceptant que és impossible veure’ls; tot i així tot el que és veu mentre busques val molt la molt la pena.

Els ramats de wapitis ja són habitual a aquestes hores i seguim endavant a 20 per hora buscant alguna cosa que es mogui entre els arbres. Tota aquesta part del parc és, per que us feu una idea, com els Alps; però quan comences a baixar comencen a aparèixer grans extensions de terra amb molt pocs arbres i envoltats de muntanyes de 3.000 metres.


Tot i això, abans d’arribar a les cascades de Tower Falls, trobem una altra zona boscosa (on ahir vam trobar l’antílop). L’hem creuat molt a poc a poc, a aquestes hores no hi ha ningú, i de sobte ha aparegut un cérvol a 5 o 6 metres de nosaltres. Al contrari dels wapitis i dels búfals, aquests cérvols no estan gaire acostumats a les persones i s’espanten amb facilitat, tot i així, hem aconseguit aquestes fotos.

Finalment, al voltant de les 9 i mitja hem arribat a Mammonth. Aquí teniu una foto i després us explico

A causa de l’erupció de la terra i de no se quants fenòmens naturals que es produeixen cada dia des de fa milers d’anys, han aparegut aquestes “terraces” (com diuen aquí). Són muntanyes plenes graons de diferents mides pels quals cau aigua deixant residus que els van modificant de forma al llarg del temps.

Han muntat unes rampes i escales de fusta que et permeten passar per sobre i arribar a la part de d’alt (a 2.000 metres).

Des de d’alt tens uns visa acollonant d’un munt de llacunes d’aigua i vapor que van baixant mica en mica per la muntanya.

Cap al migdia ja erem a caseta, toca descansar perquè a la tarda més...

SEGON DIA... SEGONA SORTIDA.

Tornem a ser nosaltres. Aquesta vegada la nostra excursió ha començat a les 17: 00, ja que volíem ser a les 19:00 a la zona de Tower-Roosevelt. La nostra idea era veure ossos!!

Per camí, a la zona de Norris ens hem trobat amb una “petita criatura”.... mireu la diferència de tamany entre el “bitxet” i la furgo.
La recerca no ha estat molt productiva en quant als ossos, però hem descobert un animal en perill d’extinció: “Pronghorn”, o antílop americà per nosaltres. Aquest és l’únic exemplar de la família dels antílops que encara viu.

Ja s’ha fet fosc i tornem cap a casa però... Quina sorpresa!! Ens hem tornat a trobat amb un ant. Mireu la mida de les seves banyes!! ( Comentari d’Albert: Mirant les seves banyes, la seva dona ha de ser una GOLFA ;)

SEGON DIA AL PARC

Avui hem fet un canvi de tàctica per veure els animals, durant el dia això està ple de gent i no es veuen ni mosques, per tant, hem matinat i a les 6 del matí ja ens hem posat en peu per entrar avuiat. Val la pena, ja veureu.


Hem entrat fins a Madison però avui en comptes d’anar a la zona dels Geysers, hem anat al nord-oest, cap a Tower-Roosevelt (la terra dels llops i dels ossos). El paisatge és molt diferent al d’ahir, és alta muntanya directament, de fet hem arribat fins a 3.000 metres. Però tot i està ple d’avets com als Alps, crida molt l’atenció que a qualsevol banda et pots trobar una fumera com si fos un Geyser, sobretot a aquestes hores de la matinada on la alta temperatura de l’aigua de sota terra surt i s’ajunta amb els 5 o 6º de l’ambient i apareix un fum que sembla un incendi de veritat; arriba a la carretera i no et deixa ni veure a 1 metres.

Però tot això és el de menys després de trobar-se a aquests amics a 2 metres de tu.

Si ahir ens va impressionar veure’l de lluny, avui l’hem tingut a 2 metres i a més sols, els bitxos i nosaltres, acollonant!

Aquesta zona del voltant de Morris, és típica pels ramats de búfals i de wapitis.

Seguint cap al nord, ja convençuts que era tard (sobre les 8) i no trobaríem res més que tingues potes, han aparegut 2 ants (“alces” para los amigos). Estaven al mig de un prat pastant i tot i que les normes del parc prohibeixen apropar-se la temptació és massa gran i ens hem posat de fang fins a les orelles per poder fer aquestes fotos però a que valen la pena?

Després d’això ja hem anat a fer la volta per Tower-Roosevelt (situat a l’extrem nord-est del parc) passant per sobre del Yellowstone Canyon, no és el del Colorado suposo, però és molt guapo.

A les 11 i mitja més o menys ja és la pitjor hora del dia, ple de turistes i molta calor, per tant, cap a caseta a dinar i siesta que a les 5, tornem a la zona dels ossos i a veure si hi ha més sort. Això si els wapitis també tenies calor perquè camí de West Yellowstone mireu qui feia un banyet.

PRIMER DIA A YELLOWSTONE

Finalment ha arribat el dia. Avui el jet lag ens ha respectat bastant i ens hem llevat a les 6:30, després de preparar “unos emparedados” hem pagat els 25 $ de l’entrada al parc (val per 7 dies i inclou el Gran Tetón). La primera impressió no és pot explicar en un blog, s’ha de viure !

Des de dins de West Yellowstone ja tenim l’entrada al parc. Les primeres 20 milles transcorren per una carretera envoltada d’immensos boscos d’avets i pins, no hi ha ni un metre entre ells. De tant en tant apareix algun riu pel mig dels arbres formant prats d’herba.

Un cop fetes les primeres fotos l’impacte emocional va passant i pot reflexionar una mica sobre el que s’han muntat aquí aquets tios. Si ho mires fredament li han fotut una patada la natura posant una carretera de 2 carrils perfectament asfaltada, senyalitzada, amb ponts i desviaments... al mig d’un parc natural. Aquí pots anar a tot arreu amb cotxe, aparcar a les zones preparades i visitar el que vulguis passant per passeres de fusta que no et deixen perdre el camí. Això va per opinions però el que si es cert que si no fos així necessitaries 3 mesos per visitar-lo; no us ho podeu imaginar, és 100 vegades Aigüestortes o Ordesa (no exagero)

Però em deixo de paranoies mentals i vaig al tema del dia. Un cop arribats a Madison, segueixes la carretera cap al sud i tot el que abans era un paisatge d’alta muntanya, de cop i volta desapareix i entres a la lluna, si si a la lluna; es la zona dels Geysers. Aquests fenòmens naturals no produeixen gairebé enlloc, de fet el 60 % dels Geysers del món estan aquí (la resta estan a Islàndia).

La millor manera d’explicar els Geysers és veient-los així que aquí teniu unes fotos

A que són espectaculars? Encara que us ho penseu, les fotos no estan trucades, són així de veritat.

Hem passat tot el dia visitant tota la zona començant per Loger Geysers Basin, hem seguit pel Great Fountane Geyser. En aqeusta zona n’hi ha 2, el primer només erupciona 2 cops al dia i no l’hem enganxar, en canvi el segon, que només passar de tant en tant, l’hem vist de ple. Aquí teniu la foto

Hem seguit baixant al sud passant del Middleway Geyser i fins arribar al West Thumb. Ens hem saltat el més famós (Old Faithful Geyser) perquè l’aparcament semblava el Carrefour en rebaixes. Tornarem un altre dia.

I quan pensàvem que tot havia acabat, mireu a qui hem vist !!!!

Suposo que no cal que us comenti res de les fotos oi? Bé com que no tindreu ni puta idea de quins bitxos són, jo que ja tinc un màster en wildlife des de fa 2 dies, us dic que són un Bull Deer i un Buffalo (un “wapiti” i un “bisonte”). Ahhh per cert de tornada a casa ens hem creuat amb un coiot per la carretera (tot i que no tenim foto perquè era de nit)